L' AVALUACIÓ COM UN CAMÍ, NO PER ARRIBAR Al FINAL DEL CAMÍ.

L’avaluació tradicionalment és entesa per l’alumnat i per part del professorat com un mitjà on qualificar i quantificar que s’ha après sobre uns coneixements específics del currículum. Una prova amb trets finalistes de caràcter seleccionador. Per tant ja no té un caràcter d’inclusió.

A la entrada anterior aprendre per competències, nombraven les competències com a part del currículum amb un domini del coneixement, una aplicació del procediment, una sensibilitat actitudinal, i una finalitat amb fets. Crec que l’avaluació juga un paper important per capacitar a l’alumnat competencialment, ja que l’ajudaria a millorar molts d’aspectes i sobretot a assolir lo que entenem com aprendre a aprendre.

Per això s’ha de treballar l’avaluació no només de manera tradicional (avaluació heterogènia) si no també introduir les noves formes d’avaluació com la coavaluació o l’autoavaluació, amés de fixar el moment, la finalitat i el contingut d’avaluació. Treballar d’una manera transversal en la que l’alumne pot gaudir molt més del propi aprenentatge. Mitjançant aquest procés l’alumnat sabrà quins són els punts forts a potenciar i quines febleses ha de millorar per afrontar situacions d'aprenentatge futures, un aprenentatge per a la vida.

Neus Sanmartí afirma al seu informe Avaluar per aprendre, que l’avaluació esdevé per tant, un element per què ells constatin el seu progrés i fent-los partícips garantim el protagonisme del camí per on continuar.

Font: http://instagram.com/p/vRvZmjqm4A/

A la meva etapa de l’ensenyament de secundària el camí prioritari que ens marcava l’entorn era arribar a l’examen de selectivitat per tal d’anar a la Universitat. I aquest camí només entenia d’exàmens i números, del 1 al 10. Recordo un company de classe que només treia tresos i quatres. Un camí ple de frustracions constants on només l’avaluaven un coneixement específic curricular. Passat el temps, va treballar amb Arzak i Ferran Adrià, i ara ho fa a Eivissa a un restaurant de luxe amb un sou que ja molts voldríem tindre. Una vida on ha progressat i après cada dia dignament. Si l’haguéssim avaluat d’altra forma als 15 anys pot ser hagués tret més nota que un 3 o 4? És a dir, les avaluacions que es marcaren en aquest cas concret eren plens d’errades, límits i objectius que feien retardar el procés propi d’aprenentatge frustrant-li més anys la seva capacitat creativa per assolir la finalitat digna de vida on ell volia arribar. El camí per on ell volia continuar.

El cas del company cuiner és podria haver avaluat com totalment capacitat per aprendre a aprendre, ell mateix assolia coneixements necessaris per cuinar i si lo que feia no li agradava, s’autoavaluava i practicava molt més. Ell partia de situacions i problemes reals per tal de millorar en el seu aprenentatge. Una forma positiva que Zabala comenta a lalectura.

En conclusió,  entenem l’avaluació del futur com un procés complex on s’ha de fer molta feina abans per tal d’orientar als alumnes per que es puguin supervisar i a la vegada estimular amb avaluacions de situacions reals de l’entorn així com també coneixements que els interessa.  Una avaluació que es caracteritzi per valorar conjuntament molts d’aspectes qualitatius de l’alumne, i no només per qualificar numèricament i quantificar el nombre de coneixements.

Adjunto un video amb caricatures que descriuen bé les dificultats que es viuen respecte a l'avaluació.